Barlöm D’estàt
e migrà lèncc sura ‘l fil di grèste,
sentì la us del vènt tra i frösche
che l’ cönta stòrie de paìs lontà.
Se te edèsset ol vérd sö per la val
smorsà i culùr e quiét impisolàs,
i mandre manemà portàs al bass
a pass istràch ciapà la vìa del stal.
Se te miràsset i fiur fò per i pracc
dispèrd i pétai dré ‘l bofà del vènt,
ol cél tecà a scürìs sènsa ü lamènt,
i proföm töt atùren smalandàcc.
Te penserèsset ‘me l’è trést ol mónd
quando ‘l cél l’è scür o l’se fà sira,
che la stagiù del sul la se ritira
e ü grisùr malinconiùs a l'se difónd.
Te dirèsset: ol bèl tép a l’è a masù.
Invéce l’ rèsta i barlöm de l’estàt
coi öltem fiùr e ‘l bósch töt coluràt
e quach osèi a cantàga öna cansù.